Aquells primers trens s’endinsaven dins el teixit urbà, creuant l’avinguda de Sant Esteve, l’avinguda del Parc i el mateix carrer Girona. Era una imatge curiosa i alhora perillosa: les vies passaven literalment arran de les cases, separades només per unes tanques de fusta, i hi havia passos a nivell tan delicats com el del carrer Francesc Ribas.

A començaments del segle XX, la presència del tren limitava el desenvolupament del barri.

Els terrenys propers es destinaven sobretot a horts i cases baixes amb corrals i eixides, espais que no atreien la construcció de nous edificis per la incomoditat de tenir la via just al davant. De fet, la ciutat quedava encotillada per aquell traçat, que oferia avantatges logístics però també barreres urbanístiques evidents. Per aquest motiu, a partir dels anys trenta, la companyia ferroviària va començar a planificar un nou recorregut més a l’est, que permetria créixer la ciutat sense les servituds del tren pel mig.

Aquest projecte, tanmateix, no va veure la llum fins al 1958, quan finalment es va inaugurar el nou traçat. Aquell any, el 31 de gener, va circular l’últim tren de passatgers pel carrer Girona. Encara alguns trens de mercaderies hi circularien fins al 1960, però la sort estava decidida: el carrer Girona deixava de ser ferroviari per obrir-se a un futur urbanístic completament nou.

El desmantellament de les vies ferroviàries va transformar el carrer Girona en un espai de frontera: per primer cop en dècades, els veïns veien com aquell eix alliberat començava a preparar-se per a una nova vida urbana. Però abans de ser asfaltat, el carrer encara era un terreny polsós i irregular, ple de bassals quan plovia i amb solars a mig fer. 

Un episodi que va quedar gravat a la memòria col·lectiva va ser la gran nevada del Nadal de 1962. En només 24 hores van caure 75 centímetres de neu a Granollers, i el carrer Girona, encara sense urbanitzar, va quedar completament cobert de blanc. Les fotografies mostren cotxes atrapats i cases envoltades de neu fins a les finestres. Per a molts veïns, aquell Nadal és el record més viu d’un carrer que encara era a mig camí entre el passat ferroviari i el futur urbanitzat. 

A mesura que avançaven els anys seixanta, l’Ajuntament va començar a definir el paper del carrer Girona dins del creixement de la ciutat.

El 30 d’octubre de 1969, el Ple Municipal va aprovar que el tram sud passés a dir-se avinguda de Sant Esteve, mentre que el tram nord mantindria el nom tradicional de carrer Girona.

Era una decisió simbòlica: el carrer començava a deixar enrere la imatge de via de tren per esdevenir un veritable eix urbà. 

L’any 1970 es va encarregar el projecte de pavimentació definitiva del carrer Girona a l’arquitecte municipal Joan Barangé Tusquets i a l’enginyer Josep M. Puchades Benito. Aquella obra va significar el punt culminant d’una transformació que feia anys que s’esperava.

El carrer, que havia estat un camí polsós i sovint enfangat, es va convertir en una via asfaltada, amb voreres i preparada per al trànsit motoritzat.

El canvi físic va ser radical. Les antigues cases baixes amb horts i corrals que encara resistien al cantó est del carrer van començar a desaparèixer. En el seu lloc, es van alçar edificis plurifamiliars de diverses plantes, amb locals comercials a la planta baixa i aparcaments comunitaris.

Era la imatge d’una nova Granollers que creixia de pressa, amb barris densos i moderns.

Avui, el carrer Girona és molt diferent del que havia estat fa només mig segle. 

És un dels dos grans eixos de Granollers que travessen la ciutat de nord a sud, juntament amb el carrer Roger de Flor, i suporta bona part del trànsit motoritzat. Però també és un carrer on la vida de barri continua molt present: comerços, locals i edificis residencials conviuen en un espai que ha anat modernitzant-se per adaptar-se a les necessitats actuals.

El procés de transformació no s’ha aturat. En les darreres dècades, l’Ajuntament ha impulsat reformes urbanístiques per fer del carrer Girona un lloc més amable per als vianants, amb voreres més amples, espais verds i zones d’estada. Els projectes han buscat equilibrar la seva funció de via de circulació amb la necessitat de fer-lo un carrer habitable, segur i obert a la convivència.